UNA PLACA, UNA HISTÒRIA

2021-02-07 18:00
 Joaquim Masip Masip era un jove del poble nascut el 1918 i fill de Joaquim i Maria Teresa, tenia una germana més petita, l’Engràcia. Com tants altres homes i joves arribada la Guerra Civil va ser mobilitzat i la Batalla de l'Ebre va ser el seu destí final.
 

Un dia de mitjans d’octubre estava a la trinxera amb altres companys i per la finestreta d’observació va veure una peça de caça (conill, perdiu...) volia tirar-li i els seus companys li deien que no ho fes, que era molt perillós, però al final ho va intentar i una bala enemiga el fa fulminar.

En mig d’aquell deliri Francesc Guiu, oncle meu de Bellaguarda i un altre company de Cabacés van poder enterrar-lo i marcar el lloc. Tan aviat com va poder l’oncle Francesc va visitar a la família refugiada encara a la cova i els ho digué. El cos del Joaquim no quedaria abandonat per a sempre al camp de bata­lla com altres milers i milers de soldats, ni aniria clandestinament al Valle de los Caidos i tampoc incre­mentaria les llistes de desapareguts. Acaba­da la guer­ra, va acompanyar la família al lloc i van poder recupe­rar el cos, el van portar al poble i va ser enterrat dignam­ent al cementiri municipal. El seu pare que fou agutzil del poble fins a l’any 1950, el recordava plantat davant de la seva tomba mentre va viure. Altres tombes s’hi van fer damunt en anys posteriors i tan sols el testimoni d’alguns veïns donen fe de la seva exis­tència. El seu nom no va ser registrat; eren del “Ejército Rojoi” i del seu nom no n’havia de quedar rastre, Des de la commemoració del 75 aniversari de la Batalla de L’Ebre una placa el recorda al cementiri.

L’oncle Francesc era una gran persona, molt falaguer i amant de les criatures, va sobreviure a l’horror de la Batalla de l’Ebre però el destí li reservà un final tràgic uns anys més tard. Anava amb el carro i una garsa aixecà el vol, la mula s'esfereí i en intentar aturar-la va caure sota el carro i la roda li va aixafar el cap. La mort va ser instantània

Joaquín Masip Masip era un joven del pueblo, la Bisbal de Falset, nacido en 1918 e hijo de Joaquín y María Teresa, tenía una hermana más pequeña, la Engracia. Como tantos otros hombres y jóvenes llegada la Guerra Civil fue movilizado y la Batalla del Ebro fue su destino final.

Un día de mediados de octubre estaba en la trinchera y por la ventanilla de observación vio una pieza de caza (conejo, perdiz ...) quería dispararle y sus compañeros le decían que no lo hiciera, que era muy peligroso, pero al final lo intentó y una bala enemiga le fulminó.

En medio de aquel delirio Francisco Guiu, tío mío de Bellaguarda (antes Pobla de Granadella) y otro compañero de Cabacés pudieron enterrarlo y marcar el lugar. Tan pronto como pudo el tío Francisco visitó a la familia refugiada todavía en la cueva y se lo dijo. El cuerpo del Joaquín no quedaría abandonado para siempre en el campo de batalla como otros miles y miles de soldados, ni iría clandestinamente el Valle de los Caidos y tampoco incrementaría las listas de desaparecidos. Terminada la guerra, acompañó la família al lugar y pudieron recuperar el cuerpo, lo llevaron al pueblo y fue enterrado dignamente en el cementerio municipal. Su padre que fue alguacil del pueblo hasta el año 1950, le recordaba de pie ante su tumba mientras vivió. Otras tumbas se hicieron encima en años posteriores y tan sólo el testimonio de algunos vecinos dan fe de su existencia. Su nombre no fue registrado; eran del "Ejército Rojo" y de su nombre no había de quedar rastro, Desde la conmemoración del 75 aniversario de la Batalla del Ebro una placa le recuerda en el cementerio.

Mi tío Francisco era una gran persona, muy halagüeño y amante de las criaturas, sobrevivió al horror de la Batalla del Ebro pero el destino le reservó un final trágico unos años más tarde. Iba con el carro y una garza levantó el vuelo, la mula se espantó y al intentar detenerla cayó bajo el carro y la rueda le aplastó la cabeza. La muerte fue instantánea