UN NADAL LLUNYÀ

2014-11-28 07:45

 És a la Bisbal de Falset d’un dia de primers de desembre de 1938, fa dues setmanes que ha acabat la Batalla de l’Ebre i l’exèrcit franquista es troba estacionat al marge dret del riu a l’espera d’iniciar l’ofensiva final sobre Catalunya. És de matinada, encara de nit, no hi ha llum, el poble està ple de militars i tropes de l’Exèrcit Republicà que intenta refer-se després de la derrota de l’Ebre, als qual se’ls intenta aixecar la moral amb la distribució de milers de pamflets incitant al contraatac i a la victòria final.

  En una de les cases de la part alta del poble s’observa una tènue llum per la finestra, tota la família s’ha llevat d’hora; el Josep Mª, els seus pares, la seva muller, el seu fill petit... Aquesta nit han deixat la cova refugi on viuen de fa quatre mesos i han baixat a dormir a casa. Després de preparar tot l’imprescindible estan esperant amb tristesa i angoixa l’hora de la partença cap al perill. Comença a clarejar  i arriba el moment que ningú volia. Entre petons i abraçades el Josep Mª s’acomiada dels seus pares i surt de casa; l’acompanyen la seva muller, Rosa, i el seu fill Miquel, de poc més de 6 anys. Es dirigeixen cap al pont de la carretera on hi ha el control militar, el dia es glacial i una boira espessa i gebradora ho tapa tot.

El  Josep Mª  ha estat uns dies de permís a casa i ha de tornar al seu destí. Malgrat la tragèdia que viu el país, han estat uns dies de felicitat amb la família. Pel Miquel, han estat uns dies d’autèntica  bogeria  jugant amb el seu pare que no el deixava tocar al terra omplint-lo constantment d’abraçades i petons. Però ha arribat el moment del comiat; han arribat al pont. Tots tres; pare, mare i fill,  es fonen abraçats com un sol cos, tots tres, s’omplen de petons sense saber com separar-se, fins què...  el Josep Mª puja al camió i desapareix en direcció a Lleida, enmig d’una vall i Serra del Montsant invisibles per l’espessa boira, el dia que havia ser el del últim adéu.

Passen els dies i no arriba cap carta del Josep Mª; ni a la família, ni als parents i amics, quan normalment n’arribaven gairebé cada dia. No saben res d’ell i comença l’angoixa, i el Miquel no sap res del seu pare; i així un mes, i un altre mes, i el Miquel no compren aquella desaparició; i arriba el  Nadal,  i el record del seu pare no l’abandona, i  arriba  el  segon  Nadal,  i el record  creix més  cada   dia,  creix  més  cada  any  i, així,  fins  a setanta-un Nadals, que  sent  amb intensitat encara, els petons i abraçades   d’aquell  dia  al  pont  i,  el  record  del  seu   pare  que  la  guerra li arravatà...És més fort que mai!

Pare, aquest Nadal ets més present que mai.

La guerra ens separà i el teu cos va

desaparèixer  enmig del camp de batalla,

però no has estat mai absent.

Soc part teva, no t’he pogut oblidar.

El teu amor va ser tant, que et sento

sempre a la vora, al meu costat, amb la mare,

com aquell dia al pont, quan, entre petons

i abraçades te’n vas anar.

T’he buscat sempre i et continuo buscant,

per tornar a jugar amb tu,

per tornar-te abraçar,

com fins aquell dia que te’n vas anar.

Aquella guerra ens arravatà el

teu cos que continuo buscant,

però et sento, et sento sempre a la vora,

al meu costat, vigilant-me

per a què no em facin mal.

Et sento, et sento com mai

al meu costat pare!... i sento que m’estimes

com sempre,...com mai!

i tu saps que jo també t’estimo

i et continuaré estimant.

Pare, aquest Nadal també ets present

com sempre,... com mai!

però el teu cos el continuaré

buscant com sempre,

el teu cos, el continuaré

buscant...fins al final. 

    I el va buscar fins al final i digué: Des d’ara girar la mirada i la ment cap aquelles terres i pobles, és com reviure setanta dos anys enrere, és com caminar al seu costat i amb els seus companys fins al final. Fins aquella immensa tomba on els seus cossos descansen: al cor de Catalunya que tant estimava.

PD  

    Miquel Sas Masip morí el 4 d’abril de 2013 víctima d’una rapida i fatal malaltia als 80 anys d’edat. Amb ell vaig buscar les restes del seu pare desaparegut a la Guerra Civil forman part de la 60 Divisió del XVIII Cos d’Exèrcit Republicà, la nit del 19 al 20 de gener de 1939 a la comarca de la Segarra. El 18 de juny de 2009 vam aconseguir arribar fins al lloc on és produí el fatal desenllaç d ’ell i d’altres dos companys amics, tots tres víctimes de la barbàrie desfermada de la guerra.

 

Es en la Bisbal de Falset de un día de primeros de diciembre de 1938, hace dos semanas que ha terminado la Batalla del Ebro y el ejército franquista se encuentra estacionado en la margen derecha del río a la espera de iniciar la ofensiva final sobre Cataluña. Es de madrugada, todavía de noche, no hay luz, el pueblo está lleno de militares y tropas del Ejército Republicano que intenta recuperarse tras la derrota del Ebro, a los que se les intenta levantar la moral con la distribución de miles de panfletos incitando al contraataque y a la victoria final.

En una de las casas de la parte alta del pueblo se observa una tenue luz por la ventana, toda la familia se ha levantado temprano; Josep Mª, sus padres, su mujer, su hijo pequeño... Esta noche han dejado la cueva refugio donde viven hace cuatro meses y han bajado a dormir en casa. Después de preparar todo lo imprescindible están esperando con tristeza y angustia la hora de la partir hacia el peligro. Empieza a amanecer y llega el momento que nadie quería. Entre besos y abrazos Josep Mª se despide de sus padres y sale de casa; le acompañan su mujer, Rosa, y su hijo Miguel, de poco más de 6 años. Se dirigen hacia el puente de la carretera donde está el control militar, el día es glacial y una niebla espesa y heladora lo cubre todo.

Josep Mª ha estado unos días de permiso en casa y ha de volver a su destino. A pesar de la tragedia que vive el país, han sido unos días de felicidad con la familia. Para Miguel, han sido unos días de auténtica locura jugando con su padre que no le dejaba tocar al suelo llenandolo constantemente de abrazos y besos. Pero ha llegado el momento de la despedida; han llegado al puente. Los tres; padre, madre e hijo, se funden abrazados como un solo cuerpo, los tres, se llenan de besos sin saber cómo separarse, hasta que... Josep Mª sube al camión y desaparece en dirección a Lleida, en medio de un valle y Sierra del Montsant invisibles para la espesa niebla, el día que había de ser el del último adiós.

Pasan los días y ninguna carta llega de Josep Mª; ni a la familia ni a sus parientes y amigos, cuando normalmente llegaban casi a diario. No saben nada de él y comienza la angustia, y Miguel no sabe nada de su padre; y así un mes, y otro mes, y Miguel no comprende esa desaparición; y llega la Navidad, y el recuerdo de su padre no le abandona, y llega la segunda Navidad, y el recuerdo crece más cada día, crece más cada año y, así, hasta setenta y una Navidades, que siente con intensidad aún , los besos y abrazos de aquel día en el puente y, el recuerdo de su padre que la guerra le arrebató ...
¡Es más fuerte que nunca!

Padre, esta Navidad estás más

presente que nunca.
La guerra nos separó y tu cuerpo
desapareció en el campo de batalla,
pero nunca has estado ausente.

Soy parte de ti, no te he podido olvidar.
Tu amor fue tan grande, que te siento siempre
cerca, a mi lado, con mi madre,
como aquel día en el puente,

cuando, entre besosy abrazos te fuiste.

Siempre te he buscado y te sigo buscando,
para volver a jugar contigo,
para volverte abrazar,
como hasta aquel día que te fuiste.

Aquella guerra nos arrebató
tu cuerpo que sigo buscando,
pero te siento, te siento siempre cerca,
a mi lado, vigilandome
para que no me hagan daño.

Te siento, ¡te siento como nunca
a mi lado padre! ... y siento que me quieres
como siempre ... ¡como nunca!
y tú sabes que yo también te quiero
y te seguiré queriendo.

Padre, esta Navidad también

estas presente como siempre... ¡como nunca!
pero seguiré buscando tu cuerpo como siempre,
seguiré buscando tu cuerpo…hasta el final.

Y lo buscó hasta el final y dijo: Desde ahora volver la mirada y la mente hacia aquellas tierras y pueblos, es como revivir setenta dos años atrás, es como caminar a su lado y con sus compañeros hasta el final. Hasta aquella inmensa tumba donde sus cuerpos descansan: en el corazón de Cataluña que tanto amaba.


PD

     Miguel Sas Masip murió el 4 de abril de 2013 víctima de una rápida y fatal enfermedad a los 80 años de edad. Con él busque los restos de su padre desaparecido en la Guerra Civil formando parte de la 60 Division del XVIII Cuerpo de Ejercito Republicano, la noche del 19 al 20 de enero de 1939 en la comarca de la Segarra. El 18 de junio de 2009 conseguimos llegar hasta el lugar donde es produjo el fatal desenlace de él y de otros dos compañeros amigos, los tres víctimas de la barbarie desatada de la guerra.