LA BISBAL DE FALSET, 4 D'AGOST DE 1938 EL DIA DE LES BOMBES - 85 ANYS-
-Els monstres aparegueren bramant pel cel, deixaren caure la seva mortífera càrrega i un veritable cataclisme envaí el poble; el sol fugí i esdevingueren les tenebres. Enmig d’un fum negre i asfixiant, explosions, pols i un soroll ensordidor, éssers innocents, corrien, cridaven i intentaven fugir, terroritzats, d’aquell infern que els queia del cel. -
Aquesta, en síntesis, és la descripció que se’n pot fer del que va passar aquell dia al poble. Com és natural, jo no vaig viure físicament els efectes d’aquell bombardeig, va ser la meva mare la que es trobà enmig d’aquell cataclisme. Per sort, en va sortir il·lesa, però l’esglai i el trauma que li va causar, va ser el motiu pel qual molt sovint, en fes la descripció dels fets. A mi me la va començar a fer de molt petit i al moment que em llevava i vestia al matí; tantes vegades ho vaig escoltar, que avui en puc fer la descripció del que va passar aquell dia a casa:
El dijous, 4 d’agost de 1938, els meus pares i l’avi encara no s’havien refet del trauma per la pèrdua del meu germà, Josep Mª, mort feia poc. Tenia diftèria, una malaltia ja superada per la ciència que el sèrum hauria solucionat, però en aquells dies de guerra no se’n trobava en lloc: impotents de no poder fer-hi res, van contemplar amb desesperació, com en pocs dies aquella malaltia li arravatava la vida.
A la matinada del dia 4 els últims efectius de la 27 Divisió republicana que estava en reserva abandonaven el poble per incorporar-se al front escoltant des de la distància el bramar de la batalla;una gegantina muralla de fum s’alça a l’altra banda de l’Ebre. Al voltant de les 9 la meva mare es trobava fent les tasques habituals de la llar. El meu pare, l’avi i els soldats es trobaven al forn que havia estat requisat per l’Exèrcit Republicà fent el pa , dues plantes per sota del pis. Pel damunt del poble feia dies que es passejaven els avions franquistes sense arribar a descarregar la seva mortífera càrrega però una bona part de veïns, farts de viure sota aquella tensió ja havien fugit cap a les coves, els altres, anaven a les coves refugi properes quan sonava l’alarma. Aquell dia també va sonar, tot seguit els veïns del pis de sobre van baixar i van cridar a la meva mare.
Agnès, corre, ve l’aviació. Que vens?-
I la meva mare contestà:
Venen cada dia i no fan res. No, no vinc-
La meva mare seguí fent la seva tasca, feia calor i anava en viso. Al cap de poc, el brogit dels avions augmentà sobtadament, els bombarders es precipitaren damunt del poble i tot seguit les bombes van esclatar a les primeres cases.. El primer instint de la meva mare la va portar a posar-se sota el llit de l’habitació que estava endreçant i, en aquell moment recordà el que sempre li deia el meu avi:
"Si ve l’aviació, posa’t sempre sota el llindar de la porta d’entrada al pis, la paret és gruixuda, de pedra i forta: és el lloc més segur"
La mare sortí tot seguit de sota el llit i, tot just arribar a la porta del pis, començà el cataclisme i l’ infern. Les bombes van fer blanc damunt de casa, l’habitació on s’havia refugiat inicialment la meva mare s’ensorrà ràpidament, es va fer el negre absolut, un fort vent i un fum espès i irrespirable ho envaí tot i, enmig d’aquell infern, la meva mare s’ofegava i cridava desesperadament:
-Auxili, m’ofego!... m’ofego! Auxili m’ofego!...-
El meu pare, l’avi i els soldats van sortir il·lesos, el sostre del semi soterrani resistí, però tots ja van pensar el pitjor. Enmig d’aquell fum negre i irrespirable que impedia tota visibilitat, corregueren ràpidament amunt i a tantes per unes escales semiderruides i enrunades, tot cridant:
-Agnès! Agnès! Agnès, contesta! ... Agnès, Agnès, estàs be, contesta!-
-Sóc aquí!... M’ofego! M’ofego!
Cridava la meva mare amb desesperació.
Quan es produí el contacte amb el meu pare, la va treure fins al carrer sana i estalvia, però completament negra i despullada: la paret que deia el meu avi havia resistit.
El poble però, no es lliurà de la tragèdia de la mort. A una seixantena de metres de casa, uns plors i crits sobrehumans i esfereïdors ho omplien tot i ressonaven a les cingleres properes: era la Teresina Masip greument ferida per la metralla i les cremades. La seva desesperació i dolor però, no eren per les seves greus ferides sinó per les dues filles petites mortes: la Dolores de 7 anys i la Pilar de 2 anys. Els homes grans, no mobilitzats, que van anar a recollir les seves restes, mai van poder oblidar aquella horrorosa imatge de les nenes brutalment trossejades per les bombes. La tercera víctima va ser l’Agafit; una tràgica i colpidora història d’un nen de 5 anys que sense cap ferida visible no va poder superar l’esglai. La Teresina va ser rescatada pels soldats i portada junt amb altres ferits, a l’hospital de la Cova de Santa Llúcia, on es vivia el drama i l’horror de l’arribada massiva de soldats i civils ferits i morts de la Batalla de l’Ebre.