HANC RUBIN

2021-06-13 18:26

Un bon dia d’abril de 1937, un company estudiant de la UCLA es va dirigir casualment a Hank Rubin per lluitar per la República a la Guerra Civil espanyola.

 Rubin va prometre deixar els estudis, anar a Espanya i unir-se als voluntaris antifeixistes. 

En un viatge clandestí en tren, des de Los Angeles arriba a Nova York. Allí forma part d’un exèrcit secret, i com a passatger de tercera classe embarca a bord d’un transatlàntic, arri­ba a França i entra a Espanya pels Pirineus.

“El nostre primer hospital de vanguarda de l’ofensiva (de l’Ebre) estava localitzat en una cova àmplia però relativament poc profunda aproximadament a un kilòmetre del riu Ebre. La superfície rocosa estava dividida en diverses habitacions separades per cortines que penjaven de cables: un quiròfan d’emergència, una sala de recuperació,una àrea de paci­ents i fins i tot dormitoris, tot i que pocs de nosaltres gaudíem de massa temps per dormir. Així com progressava la batalla, les ambulàncies arribaven a la cova en un flux continu des de la vora del riu. Més endavant van començar a arribar directament de les estacions de primers auxilis ubicades dins la zona d’avançada. Arribaven nit i dia: l’ex­tensió de lliteres semblava expandir-se cada hora. Els ferits a les lliteres es col·locaven a la part frontal, oberta, de la cova, i de vegades aquesta col·lecció de ferits s’estenia més enllà de la balma que els donava refugi. Per sort, no plovia, ni ens atacava l'aviació ene­miga.


Cap a la meitat del primer dia de treball, m’havia d’ocupar de les transfusions i del triatge. Havia de repartir i classificar els ferits, donar transfusions als més necessitats. Tan bon punt a quiròfan havien acabat amb un cas, dos zeladors transportaven el pacient fins a un llit, on les infermeres de guàrdia se n’encarregaven. Aleshores el següent ferit era trans­portat a quiròfan seguint l’ordre que jo havia establert.

En una llitera em vaig trobar en Paine, un dels meus camarades del Batalló Mackenzie-Papineau, que havia estat aviador allà, a Everett, Washington. No havíem tingut una rela­ció especialment intima, però comera de la Costa Oest i del meu antic batalló em vaig sentir més proper a ell i angoixat per la seva condició. Veure’l així em feia sentir culpable per no estar en la línea de foc. Encara conservo una fotografia d’en Paine que em va envi­ar la seva germana quan vaig tornar a casa. Se'l veu dret, a la neu, davant casa seva, amb un vestit d'aviador folrat de pell, alt i prim, ben plantat, ros i de trets esmolats. Havia vingut a Espanya a volar, però teniem tants pocs avions que havia acabat lluitant a infan­teria. Quan el vaig veure estava tan malferit, amb dos trets al pit i un al cap, queautomàticament el vaig haver de classificar al grup tres. La sang traspassava l’embenatge del pit i continua­va brollant, fresca i vermella. D’ell emanava una olor que deia “mort”. Contrària­ment al procediment establert pel triatge, i també al que em dictava el meu cap, el vaig transfondre. Poc després li vaig passar un altra ampolla. Dos cops més vaig intentar recuperar-lo prou com per a poder, legítimament, demanar als cirurgians que in­tentessin salvar-lo. Vaig malbaratar una sang preciosa, les seves ferides eren tan obertes que la sang en sortia gairebé tan de pressa com li podia transfondre. No hi havia res que pogués ajudar-lo, i més o menys una hora més tard vaig haver de tapar-li el cap amb la manta i els portadors se’l van endur per a enterrar-lo.”


Hank Rubin “La causa d’Espanya era meva” p. 124

 

HANC RUBIN

Un buen día de abril de 1937, un compañero estudiante de la UCLA se dirigió casualmente Hank Rubin para luchar por la República en la Guerra Civil española.
Rubin prometió dejar los estudios, ir a España y unirse a los voluntarios antifascistas.
En un viaje clandestino en tren, desde Los Ángeles llega a Nueva York. Allí forma parte de un ejército secreto, y como pasajero de tercera clase embarca a bordo de un trasatlántico, llega a Francia y entra en España por los Pirineos.
Después de participar en diferentes frentes, en julio de 1938 llega la Batalla del Ebro donde se destinado a la Cueva Hospital de Santa Lucía. De su estancia allí, nos habla en un relato sobrecogedor, de la muerte de su compañero Granville Paine:

"Nuestro primer hospital de vanguardia de la ofensiva (del Ebro) estaba situado en una cueva grande pero relativamente poco profunda, a un kilómetro más o menos del río Ebro. Su suelo de piedra estaba dividido en varias salas por medio de cortinas colgadas de cables: una sala de operaciones, una sala de recuperación, una zona de pacientes e incluso dormitorios, aunque pocos de nosotros teníamos mucho tiempo para eso. A medida que avanzaba la batalla, las ambulancias llegaban a la cueva en un flujo constante desde la orilla del río. Más tarde empezaron a llegar directamente desde los puestos de socorro situados en la zona de avance. Día y noche llegaban a raudales: el campo de camillas parecía ampliarse cada hora. Los heridos se colocaban en la cara delantera y abierta de la cueva, y a veces esta colección de heridos se extendía más allá del saliente que los protegía. Afortunadamente, no llovió, ni fuimos atacados por la aviación enemiga.

A mitad del primer día de mucho trabajo, tuve que ocuparme de hacer transfusiones y realizar el triaje. Empecé a ordenar y clasificar a los hombres, dando transfusiones a los que más lo necesitaban. Cuando la sala de operaciones terminaba con un caso, dos camilleros llevaban
al paciente en una camilla hasta una cama, donde las enfermeras de la sala se hacían cargo. Luego, el siguiente herido era llevado al quirófano en el orden que yo había establecido.

En una camilla me encontré con Paine, uno de mis compañeros del batallón Mackenzie-Papineau que, allá en casa, en Everett, Washington, había sido aviador. No habíamos tenido una relación especialmente íntima, pero como era de la Costa Oeste y de mi antiguo batallón, me sentí cerca de él y angustiado por su estado. Verle así removía laculpa que sentía por no haber estado en la línea de fuego. Todavía conservo una foto de Paine que me envió su hermana después de que volviera a casa. En ella se le ve de pie en la nieve frente a su casa, vestido con un traje de aviador forrado de piel, alto y delgado, guapo, con el pelo rubio y los rasgos algo escarpados. Había venido a España a volar, pero teníamos tan pocos aviones que había acabado luchando en la infantería.

Cuando me fijé en él por primera vez, estaba tan gravemente herido, con dos heridas de bala en el pecho y una en la cabeza, y automáticamente debería haberlo clasificado en el grupo tres. La sangre se había filtrado a través de los vendajes del pecho y seguía fluyendo, roja y fresca. Emanaba de él un olor que decía "muerte". En contra del procedimiento de triaje establecido, y también de lo que me decía mi cabeza, le hice una transfusión. Poco después le di otra ampolla. Dos veces más traté de reanimarlo lo suficiente como para poder pedir legítimamente a los cirujanos que trataran de salvarlo. Fue un desperdicio de sangre preciosa, porque sus heridas estaban tan abiertas que brotaba por ellas casi tan rápido como pude ponerla, Nada podía ayudarle, y después de una hora tuve que cubrir con una manta su cabeza y los portadores lo llevaron fuera para el entierro."

Hank Rubin. "La causa de España fue la mía". p.124.